lunes, 2 de mayo de 2011

IDIOMES PER DECRETS (I)

Des del 27 de març passat llegia en El Dissabte uns artículs que portaven per títul “Sobre la lengua: Idiomas por decreto (I) (II) (y III)”, dels que me van cridar l´atenció la gran imaginació i el sarcasme en que l´autor abordava un tema tan delicat, especialment per als valencians, i que constituïx a la mateixa vegada l´element identitari de molts pobles de la Terra, la llengua.
Els estudis antropològics sérios son l´opost a aquells a lo que nos tenen acostumats els nostres “científics” paisans, que partixen de premisses preconcebudes per a arribar a conclusions predeterminades que els mouen i els interessa; eixos que deixant l´estudi de camp per a atres, fan les valoracions en funció dels seus interessos, o, si algun estudi de camp han realisat, els deixen dormir en les seues carpetes de treball, per a que siguen oblidats, quan no son destruïts, no siga que algú els trobe i comprove cóm la realitat social per ells estudiada desdiu en tot les seues teories preconcebudes i conclusions interessades que pretenen que acceptem com actes de fe.
No tinga dubte que si els colombians, els argentins o els benicarlandos arriben a desenrollar una consciència de que sa llengua, els seu idioma en el que es comuniquen, és el colombià, l´argentí o el benicarlando, estan en el seu dret de nomenar-los deixe modo; ¡fins ací podríem arribar! El dret dels pobles i el dels individus està per damunt dels decrets. Segur que sap que la filologia és una ciència social i no exacta, i que, ademés en el món mundial es dedica a estudiar els fenòmens llingüístics, des de la diacronia i la sincronia dels mateixos, i no per a impondre normes – d´això a soles s´encarreguen algunes acadèmies i instituts i alguns departaments de filologia- estos casi sempre englobats en l´entorn de llengües com el català.
Pero se dona el cas que de moment, ni aquells , els del continent americà, ni natros els benicarlandos anem atribulats en estes preocupacions. Puix els primers no tenen problema a l´hora de donar nom a la seua llengua -castellà espanyol, ni natros , els benicarlandos dubtem, en donar “atre”nom a la nostra llengua pròpia que no siga la de llengua valenciana- idioma valencià.
Només els “snobs” els “coents” -com diem per estes terres- amants de decrets i imposicions i immersos en un continu complex d´inferioritat, diuen, perque aixina és, que la seu llengua és atra, el català. Sí, eixa és la seua llengua, perque han segut capaços d´abandonar sa llengua materna per a, després d´un procés de “nurmalització” o convergència en el català, deixar lo normal i propi, per lo alié i inventat.
Hi haurà que recordar ací que el català, que és oficial en Catalunya i en el sistema educatiu valencià- ací això sempre sol maquillar-se en apelatius com “valencià” o “nostra llengua”, “la llengua comuna”...-, no és més que el producte d´una imposició per decret -investigue el procés que es va seguir per a normativisar eixa llengua, el de l´invent i el l´imposició, protagonisats per una persona que no era filòlec (Pompeu Fabra) i per un polític (Prat de la Riba).
Clar que les llengües no poden, o millor, no deuen ser impostes per decret, les llengües son el producte d´una societat, de la seua història i progrés, i han de servir per a comunicar-se, no per a crear classicisme o servilisme polític o cultural.
Coincidixc en l´autor de l´escrit aludit en fer-nos eco de les mateixes cites relatives als acomplexats a la vegada que falaces mensages del president de la Comunitat Valenciana, pero no dubtarà en donar la raó al valencianisme, en que este senyor és precisament qui més fet per l´imposició del català en els coleges -sistema educatiu- i en l´administració, i ho ha fet no només per Decret, en la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (sucursal i gos falder de l´Institut d´estudis Catalans que nos coste un pessic més que considerable en els presuposts anuals de la Generalitat), més encara ha convertit a eixa organisació “política” en una institució que forma part del nostre Estatut -per cert del que mai la ciutadania ha tingut l´oportunitat de votar com en atres territoris de l´Estat han fet en les seus Estatuts.
El nostre idioma, el valencià, és una llengua que necessita d´una especial atenció i protecció, i haurà que velar per a evitar que s´ompli de barbarismes - estrangerismes en substitució de paraules autòctones – d´això deuria ocupar-se la AVL- i no resucitar morts, paraules caigudes en desús fa sigles , o velar per la convergència en l´idioma dels nostres veïns del Nort. La llengua valenciana no necessita decrets que la condenen a l´oblit i a la sumissió a atres llengües pròximes, paregudes pero no iguals. I és que les valencians, també els de Benicarló que sentim l´orgull del poble que conformem, no necessitem de tuteles que embruten el nostre idioma en paraules malsonants i tan estranyes com els castellanismes que tant odien els “catalaneros” (1) que se nos mostren en el seu halo d´autoritat científica , que per cert no besllumenen més que els de la seua secta i els que es menegen en els seus círculs.

(1) És diu d´aquells que sent valencians d´orige o d´adopció renuncien a la seua condició nacional per a propagar el catalanisme i contribuïxen a recolzar i difondre les idees imperialistes que comporta el proyecte dels “països catalans”.

domingo, 17 de abril de 2011

ELECCIONS AUTONÒMIQUES I VALENCIANISME

Quan apenes falte un més per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, és l´hora de fer crítica ad este caixó desastre que és el món valencianiste, tant cultural com polític, pero moltíssim més polític.
En l´aspecte polític ha passat lo que molts veníem pensant i esperant des de fa temps, el President d´Unió Valenciana José Manuel Miralles s´ha passat al PP -un atre més i van quatre- deixant en el cul a l´aire a un montó d´agrupacions locals que porten treballant molts anys en el seu poble baix les sigles de UV i molt abans que el president de UV agarrara la presidència del partit.
En un acte en la plana major del PP i acompanyat per numerosos ex-UV Miralles va afirmar que en el PP “està representat el valencianisme polític i cultural”¡Aiiii Miralles! si tu de cultura no tens ni idea i valenciana encara menys. ¿T´enrecordes quan vam dinar junts en Borriana i te vaig tindre que escriure un comunicat perque no sabies escriure en valencià sense fer més de deu faltes ortogràfiques per rengló? Te vaig recomanar que t´apuntares als cursos de llengua i lliteratura valencianes que organisa Lo Rat Penat en la ciutat de Valéncia, que estudiares un poquet als nostres clàssics i als autors de la Renaixença, aixina d´esta forma coneixeries de fondo el greu problema de suplantació de la llengua valenciana i d´esta manera coneixent-lo podries fer una política més ferma i coherent de defendre el patrimoni més gran que té la Pàtria Valenciana , la seua llengua.
Pero Miralles ha passat a nòmina del PP i com atres “valencianistes” que una volta tenen la cadireta i el sou, només fan que ofrenar noves glòries a Espanya... Entre ells i liderant el ranking dels més venuts podem trobar a personages com: Ferraro, Ramón Llín, Alfonso Novo, Fernando Giner, Vicente Ferrer, José María Chiquillo, etc. Està més que clar que en el PP està l´ambició política més salvage i depredadora que s´ha conegut mai.
I me be al pensament aquella vegada que el “jóvens Nacionalistes d´Unió Valenciana” organisaren el “X sopar Nacionalista” en el qual me premiaren en el “Premi Llibertats Nacionals” quan els jóvens cantaven l´himne valencià en la versió Tots baix el plecs de la Nostra Senyera i Miralles -pobre ignorant- els dia als jóvens patriotes, “no es diu aixina, es diu Per a ofrenar noves glòries a Espanya. O al PP segons se mire.
Pero tant Miralles com Camps estan equivocats, ni en el PP està “tot el valencianisme” ni “tots els que volen defendre lo valencià”. Encara quedem un bon grapat de valencianistes disposts a lluitar democràticament pel valencianisme, i esta paraula que a l´hora de les eleccions tot el món s´ompli la boca d´ella, no és més que l´identificació plena i real de la Senyera – en blau coronada- , territori – del Sénia al Segura- i la llengua pròpia nostra -la llengua valenciana codificada en les Normes d´El Puig o de la RACV- i això no tot el món està dispost a defendre-ho. De fet el principal impulsor del català i bochí de  l´idioma valencià ¡en Valéncia! està sent el PP.
A partir del 22 de maig escomença de nou un repte per al valencianisme polític democràtic. Molts estarem treballant per la Pàtria Valenciana, pero ni en el PP ni en esta nova versió venuda atra volta         d´Unió Valenciana. A tots els valencians de cor vos esperem baix els plecs de la Nostra Senyera.

martes, 12 de abril de 2011

L´ESTRANY CAS DEL DR JEKYLL I MR... CUENCA

El títul d´este artícul esta fet sense cap intenció de voler llevar-li llectors a Javier Angosto, tot lo contrari, espere que tot el món lligga les bones recomanacions de Javier, pero esta semana toca parlar del cas Cuenca i com la seua exclusió de les llistes del PP per a renovar el càrrec com a regidor, ha desembocat en una pluja de crítiques cap al PP per tirar-lo de les llistes i a la mateixa vegada un enaltiment i lloança contínua cap a la seua persona i gestió per part ¡increible! dels partits de l´oposició i molts benicarlandos d´a peu que fins ara només parlaven mal de l´ex regidor del Partit Popular.
I és que per a qué enganyar-nos, el Sr Cuenca no conte en unes grans simpaties al poble, per esta raó encara és més estrany que ara en tot el món que parles d´este assunt acabe alabant-lo com si fòra el Nostre Senyor fet home de nou.
I yo trobe cert paralelisme en el seu cas i en la novela de Robert Louis Stevenson L´estrany cas del Dr Jekyll i Mr Hyde, els dos extrems el be i el mal conviuen en una sola persona, la poció química que transforma a Mr Cuenca ha segut la política , pero en una metamorfosis a l´inversa “el mònstruo es fa un bon home” . El Sr Cuenca, com Mr Hyde ha generat la polèmica entre el be i el mal i ara quan per raons polítiques ha de deixar el càrrec que ocupava, tot el món ha vist la part positiva i bona del polític que sempre havia tingut fama de malcriat, prepotent, chulo i de no tindre mà esquerra.
Yo personalment conec a Cuenca molt poquet, pero per lo que diuen, crec que és un home en molta formació, en ganes de treballar, que té les idees molt clares i que té una personalitat molt forta ¿això és bo o roïn? Al PP en estos moments els ha paregut roïn.
I també m´ha recordat dos casos de valencianistes reconeguts que se´ls va mortificar per treballar per la cultura i la política del poble valencià. El primer cas és el de Xavier Casp, recorde que el Levante EMV, sempre nomenava a la RACV l´acadèmia de Casp, i totes les noticies que donaven sobre la RACV anaven sempre en la llínea crítica cap a Casp i en una intenció de desprestigiar l´entitat valencianista. Ademés sempre amagaven el càrrec que ocupava de Decà de l´associació, fins que va morir. Una volta mort Xavier, el Levante li va reconéixer la seua llavor pel valencianisme i el nomenava com el Decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ¡hipocresia en estat pur!
L´atre cas és el del fundador d´Unió Valenciana, Vicent González Lizondo, el mateix Levante va fer una campanya de desprestigi vergonyosa, el BLOC l´atacava contínuament, es fisgaven del seu físic, etc. Pero ¡milacre! una volta mort Lizondo, el BLOC per boca de Nomdedeu es proclame ell i el seu partit “els hereus del proyecte de Lizondo” i sense vergonya afirme que “en el BLOC es trobe molta gent que provenen d´Unió Valenciana”.
Aplegar a una situació com la que van patir Casp i Lizondo és ben injust, ¡pero va ser realitat! Una realitat que és pot canviar si se fan les coses ben fetes. En Benicarló de situacions injustes també patim unes quantes, i és que molts benicarlandos encara no nos expliquem com gent que van treballar honrada i altruistament en la política com Don José María Febrer, encara no té un carrer en el poble, en canvi atres que ningú els coneix i que poca cosa van fer pel poble, ya tenen noms de coleges i biblioteques. Vore per a creure.

viernes, 1 de abril de 2011

Aixina o aixana

Quan recorde estes paraules que ara escric “aixina, aixana, rellonge, parotet, maroteta” me ve al pensament i també en certa nostàlgia el recort de ma yaya materna Rosa Bel París.
M´agüela -“pero la bona agüeleta…” (Bib. Nicolau Primitiu. Ms. Escorihuela, J. B: Poesíes valencianes 1794), “”els meus agüelos eren inmensament rics” (Carles Salvador: Un negosi com un atre, 1921. p 8)-  era d´eixes dones valentes que van patir la Guerra Civil en el bando dels vençuts, el seu home treballava de guardamoll en la llonja de Benicarló i a l´acabar la guerra va perdre el treball al port per la seua condició de roig, poc després va morir d´un infart i ma yaya es va quedar viuda i en quatre fills que alimentar.
A pesar de tot açó, la meua yaya sempre estava de bon humor, Rosita vivía en casa de ma mare, en el carrer César Cataldo i la veritat era molt graciosa. Com natros som sis germans i la pobra dona ya deguera estar un poc farteta de criar fills i nets, quan li preguntava algun germà – u d´arrere l´atre- “agüelita quina hora és” ella responía “el rellonge tinc al ses”, quan més tart un atre li dia “agüelita tinc set” ella contestava “pos pixa i beu al gallet” i quan un atre li demanava ajuda “yaya això com se fà ”Rosita dia “ ché mira que sou burros, això es fa aixina o aixana”.
Quina casualitat que totes estes veus (rellonge, aixina, agüela), vives i actuals en l´idioma valencià modern, estiguen sent substituïdes per arcaismes caiguts en desús fa sigles o simplement per catalanismes ¿veritat?
Aixina i aixana son els dos adverbis valencians  prohibits per la Generalitat Valenciana per al seu us escrit -de moment encara que nos poden prohibir el parlar-. A alguns, això sí, els han fet creure que parlen malament que lo “culte”, que no cult, es parlar atra llengua, es a dir la catalana. En el seu lloc els chiquets valencians han de dependre l´arcaisme i català viu així. Va ser Pompeu Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans els que prohibiren la veu i eixa realitat morfolèxica des de 1915 en el diccionari de Fabra. Joan Coromines en canvi ho explicava d´esta manera en el seu DECLLC 7. P914 “Ja és ben sabut que aixina és la forma predominant en tot el P. Val. (“sempre s´ha dit asína” Alzira p.ex) de Sud a Nord: Morella. Rossell etc 1934).
“que li va o que li ve que siga aixina o aixana”(Vicent A: El Trull, 1929.p.38), “che, no sigues aixina Marianet”(Melíá, F: Al pas del Nasareno, 1928, p.5) DHIVAM Ricart García Moya.
I ahí radique u dels problemes de la qüestió, perque yo encara no puc entendre com el pancatalanisme reclame que n´hi ha que recuperar “la nostra llengua”, l´identitat perduda i als valencians se´ls obligue a escriure d´una forma diferent a la seua identitat; puix quan parlem en valencià en naturalitat, diem servici no servei, encara no malgrat, tindre no tenir, esta no aquesta, deport no esport. Si m´ho fan escriure i dir com ells volen, yo no veig que d´esta forma recupere identitat, si no en tot cas tot lo contrari, estic renegant de la llengua dels meus antepassats, de la llengua materna, estic perdent tota la meua identitat i la meua llengua està sent  diluïda i suplantada per “una altra”.
Des dels instituts ensenyen als jovens valencians que el valencià és una variant dialectal de la llengua catalana ¡pero és que ni la mateixa variant es respectada!
I l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (com diría la meua yaya quan estava més que farta) ¿Qué collons fà? Si tot està igual que abans de la seua creació, la AVL no ha demostrat la seua independència si no una total sumissió a l´Institut d´Estudis Catalans.
Pero tranquils ¡no tot està perdut! Les falles estan ahí i els sanc d´orchata, miges tintes, non sabo, sense-espenta, fent la mona i mig ouets cantaran l´himne regional en la mà al cor entre mascletaes  i olor a botifarra i cansalà.  I mentres l´himne sona a l´hora de la cremà, s´anirà diluïnt un poc més l´orgull de ser “poble valencià”.

martes, 27 de octubre de 2009

El 9 d'octubre es festa, celebrem en la Comunitat Valenciana (no som cap pais) la commemoracio d'una conquista, encara que n’hi ha gent que preferix celebrar el dia 25 de abril.
Tal dia com eixe, pero de 1707, els valencians vam perdre tots els nostres drets com a poble, despres de la derrota en Almansa, es van abolir els Furs de Valencia, aquelles lleis i normes, que reberen com a primer nom “El Costum de Valencia” (1238), i que en 1261 i en ocasio d'una nova assamblea de Corts, Jaume I ho va ratificar publicament declarant-ho, per segona volta pero en mes solemnitat, dret general del Regne (escrit en valencià per a que els entengueren els no juristes, es a dir, el poble), en la denominacio oficial de Furs de Valencia, pilar principal en que es va anar assentant en segles posteriors el dret valencià.
I entre elaboracio, modificacio i demes, la ciutat de Valencia va passar a ser la capital d'un nou regne (21 de maig de 1239), el Regne de Valencia (no pais), gracies a la voluntat de Jaume I de no anexionar les terres adquirides ni al Regne d'Aragó ni als comtats catalans.



Com a conseqüencia d'aço, no deuriem de parlar de conquista, sino de naixement d'un poble, el Poble Valencià, al qual se li van llevar uns drets i privilegis que encara no hem recuperat (alguns diuen que en el Nou Estatut d'autonomia se'ns reconeix com a comunitat historica, ¡quin avanç!). Ya va sent hora de que nos plantegem d'una volta per sempre cap a on volem anar com a poble, sobre quínes costums volem celebrar, si les nostres o les dels nostres veïns, si coneixem nostra verdadera cultura, la nostra historia o si s'està respectant la nostra llengua, la Llengua Valenciana; eixe nom que totes les institucions publiques valencianes li tenen por, avergonyides per no posar-li nom a la llengua: Que s’alce el poble valencià ¡Vixca Lo Regne de Valencia!

miércoles, 30 de septiembre de 2009

Tu t'assentes o seus?

El cas que nos ocupa es la catalanisacio que patix esta terra en tots els ambits socials, i esta volta nos arribà de la ma del “Club d´escacs de Benicarló”, tal vegada inconscientment. L'assunt, es que el club ha planejat acostar als ciutadans este joc per mig d'una campanya publicitaria, el problema es que ho han fet en catala, quan lo llogic es que en Benicarlo fora en nostre idioma, es a dir, en valencià.

El Club d'escacs nos convida a participar en les seues activitats de la següent manera “Seu i juga” en perfecte catala del PP. L'us d'esta nova forma gramatical i del verp “seure” – en el Regne- es atre eixemple de suplantacio de l´idioma dels valencians.
Concretament els valencians per a assentar-nos utilisem l'expressio “assentat” aixina que lo correcte per a esta campanya seria lo següent; “assentat i juga” i no “seu i juga” com mana i ordena en l'actualitat l'AVL del PP, puix crec recordar que en esta campanya tambe colabora l'Ajuntament de Benicarlo.


La forma actual que els valencians utilisem per a realisar esta accio de descans es “assentat” plasmada en les dos edicions del Diccionari- Ortografic de la Real Aacademia de Cultura Valenciana, d'esta forma tambe ho arreplegà el Pare Fullana en el seu Vocabulari com tambe Marti i Gadea i Escrig en els seus respectius estudis.

Fins que aparegue l'inmersio catalanista, i en ella Joan Coromines…. En certa habilitat el filolec antorcha del catalanisme preten descolocar-nos i donar per simplement “coloquial” la forma viva i la paraula valenciana “assentat”.
Vejam en el DECLLC de Coromines Vol VII p. 886 nos comenta moltes coses interessants sobre este verp, les importants per als valencians son estes; Seure, amb la clàssica construcció intransitiva, ha continuat sempre viu en català fins avui….només en alguna de les grans ciutats especialment València i Barcelona, hi ha qui l´ha arraconat, reemplaçant-lo sistemàticament per sentar-se. Solament en el P.Val (Regne de Valencia) això s´ha estés fins als ambients rurals, i molts troben literari seure i desusat oralment.”Perdut a la ciutat de Valencia i altres punts del País” (Regne). P. 893, Amb el que cal ser intolerant és amb sentar-se…
I lo mes divertit ve ara; Ni a València mateix és prou just dir que seure hagi caigut en desús: “Jo que una breu estona vinc a seure a esta antiga, sagrada llar, hont cremar lo foc de l´avior” escrivia Vicent.W Querol(Jocs Fl. de 1878, 3b).
Pot ser que el llector mes inteligent ya s'ha fet una idea de qui era Vicent Wenceslao Querol, (en esta ciutat tambe tinguem elements com este). Esta persona se dedicava a escriure poesies catalanisades i era premiat en els Jocs Florals de Barcelona, Miguel de Unamuno li reprochà varies voltes el que catalanisara vergonyosament la dolça llengua valenciana.
Estigue molt fluixet ahi Coromines si la forma “seure” continuava viva (segons ell) en el segle XIX ¿com nos posa un simple eixemple?, Che Coromines pareix mentira, ¡com te van posar el nom d´un Institut aci en lo Regne! Va ser en falles o despres d´anar als bous i Paco TrajesdeMilano Camps, llavors conseller de cultura decidí que donaves la talla per a portar el nom d´un Institut en Benicarló. Yo te donare mes eixemples trets del DHIVAM de Ricart García Moya:
“aséntat un ratet i contam lo que diuen” (El Mole, 1840, p.93), “yo els oixc asentat en terra” (Un pillo y els chics educats, 1846, p. 24), “asentat baix la parra” ( Liern: El Mesies en Patraix, 1872, p. 7), “el que vullga que s´asente en terra” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845), “i mos asentem en rogle” (Martínez Ruiz A: Canyisae, Monóver, 1907, p.50), “asentemse así en lo catre” (Llombart: L´agüela Puala, c. 1880).
Encara hi han mes eixemples de com escrivien els autors valencians esta forma, tambe les trobe des dels temps de Sant Vicent Ferrer “asentat –sic- assí” (Sermons, I, 34, 14, C. 1400).

Per ad acabar me quede en el “cientifisme” de Coromines que mes que “cientifisme” pareix ciencia –ficcio o de terror- Amb el que cal ser intolerant és amb sentar-se. No Coromines no, en lo que hi ha que ser intolerants es en els intransigents que obliguen a un poble a canviar la seua llengua materna i impondre atra fabricada per intolerants. ¿O no?

domingo, 27 de septiembre de 2009

Cientificisme internacional en les universitats

Des de fa unes decades als valencians nos toca assistir a un penos espectacul; la suplantacio de la llengua valenciana. Molts intelectuals, professors i filolecs intenten esclafar qualsevol brot de valenciania llingüistica. Repetidament utilisen frases fetes ¡Totes les Universitats del món, el cientifisme internacional!, que s'han convertit en consignes del pancatalanisme i que son repetides als estudiants des de jovenets “magister dixit” “relata refero” i que al final acaben intoxicant la realitat del problema que nos han creat als valencians en u dels signes d'identitat que mes nos caracterisa com a poble; nostra llengua valenciana.

I escric aço despres de llegir atra obra rigurosament científica del que per llavors era vicerrector de l'Universitat de Valencia Josep Guía, el llibre que ha motivat el sigüent escrit fon publicat per “El Llamp” en l'any 1985. La portada no te desperdici, en ella s'observa el mapa dels ficticis i inexistents “països catalans” i el títul es megarigurosament cientific: ÉS MOLT SENZILL: DIGUEU-LI CATALUNYA. CENTRE I PERIFERIA EN LA NACIO CATALANA.

El llibre fon presentat en la seua epoca en l'Universitat Catalana d´Estiu, entre els assistents se trobaven ¡que casualitat! El rector i vicerrector de l'Universitat de Valencia, Ramón Lapiedra i Emèrit Bono ¡que grau de cientifisme en eixos cervells plens de complexos antivalencians! I ¡conte!, que estos eren els responsables de la formacio intelectual i humana dels universitaris valencians.

El contingut del llibret podria ser calificat com surrealiste, delirant, antihistoric, etc, etc, pero vaig a ser benevol en el professor de matematiques, el llibre, es un bon llibre d'humor, humor barat pero humor al cap i a la fi, i es que el professor d'algebra nos obsequia en sa comedia en frases com estes: el país valenciano es tierra de misiones donde por ahora ganan los misioneros españoles”, el contingut va adoptant postures comiques a la volta que destila un odi visceral cap a lo valencià perque a Josep Guía li pareix mal que en Valencia nostres chiquets no canten “Patim Patim patum no trepitjeu a Patufet”.

Totes les Universitats del món, ¡cientifisme internacional, en “rectors i vicerrectors” com estos gestionant les Universitats valencianes anem apanyats, esperarem a que vinga el gran pare blanc catalaner a convertir als pobres valencianets; ¡si bwana, onkawa, onkawa, yo valencianet, tu Guía! Aixo si, el llibre servix per a passar un bon temps, u se mor de risa i si desijen passar un bon moment esta semana, trien este llibre, se llig en hora i mija, apenes conta en 60 pagines i deixen per a la proxima semana la recomanacio lliteraria que magistralment nos oferix Javier Angosto en este mateix semanari.

Si totes les Universitas del món recolzen estos proyectes estem apanyats. Paraula de bwana.